​​Des del sindicat professional de bombers de la UGT de Catalunya i en legítima representació del col·lectiu de bombers de la Generalitat de Catalunya, no volem deixar passar l’ocasió de donar resposta a l’article d’opinió que el president de l’ADF de Girona Tony Vallory va publicar el passat 25 de juliol al diari El Punt Avui.

L’article anomenat “Posar-hi remei abans no cremi més patrimoni” està carregat d’imprecisions, ofenses, i falsedats basades, o en un alt grau de desconeixement de què es parla, o amb una intenció espúria i interessada els motius dels quals no volem entrar.

Arribar a acusar a tot el col·lectiu de bombers professionals de la Generalitat de Catalunya de “deixar cremar el nostre patrimoni de forma intencionada com a eina política per aconseguir més recursosés una acusació repugnant, fal·laç, que atempta contra la dignitat de tots els bombers i que des de la UGT valorarem donar-li la resposta legal a l’alçada de la gravetat dels fets si no es corregeix a temps.

Solament recordar-li els nostres morts en acte de servei en foc forestal i les més de 30 baixes en els últims focs del juny i juliol provocades per cop de calor, cremades i accidents varis durant les tasques d’extinció, hauria de servir per avergonyir l’autor i arrancar una rectificació i penediment immediat.

Tanmateix, si el contingut de l’article està motivat per la ignorància de l’autor, aportarem alguna dada per donar una mica de llum a tant desconeixement.

El problema dels grans incendis forestals a Catalunya no és la falta de recursos en l’extinció sinó la falta de gestió i d’una política que prioritzi els interessos generals per sobre dels particulars, tot això agreujat pel gran negoci que s’ha fet entorn de l’extinció en detriment de la gestió i prevenció.

L’atomització de les subvencions que ofereixen les administracions i el fet que aquestes es facin de forma poc transparent i defugint del control fiscal i fins i tot parlamentari, afegit a les indemnitzacions multimilionàries després de la catàstrofe, fa una tasca impossible, comptabilitzar la quantitat ingent de recursos que escapen en aquest macabre negoci.

D’aquesta manera, el polític de torn es vanagloria fent-se la foto de les grans inversions en l’extinció, mitjans aeris, millors camions, exèrcit d’ADFS, i sobretot indemnitzacions milionàries als afectats, mentre les inversions en prevenció i gestió dels nostres boscos no arriba ni al 5% del que es destina en l’extinció.

Ens preguntem per què a l’estiu tenim un exèrcit de 8000 ADF amb, camions, vehicles, cisternes i tota mena de recursos alguns milionaris i d’altres precaris, i a l’hivern que és quan s’ha de fer prevenció, són quatre gats els que es dediquen a gestionar el bosc, arreglar camins, fer estassades selectives, erms estratègics…, en definitiva a fer prevenció que és allò per què s’haurien d’haver regulat les Associacions de Defensa Forestal allà pel 1986.

Les respostes poden ser vàries, des de l’estúpid l’atractiu romàntic i cinematogràfic de l’extinció, és molt maco sortir a la foto apagant foc, al component de negoci que té aquesta per alguns propietaris forestals i al rèdit polític de Diputacions, administracions i Consells Comarcals a l’hora de repartir aquestes subvencions.

Els bombers professionals de la generalitat no tenim cap problema amb la col·laboració que ens poden aportar els ADFs en la primera intervenció, en el suport, en el coneixement del territori i en la inestimable feina que fan els pagesos llaurant camps, en el contrari creiem que és una feina necessària, però voler posar a la mateixa alçada la feina i coneixement d’un bomber amb la d’un voluntari és no entendre la complexitat dels grans incendis forestals.

Cada un ha d’estar en el seu lloc assumint la seva tasca sota la coordinació d’un comandament únic i en aquest sentit és el que el PAGI ha de garantir.

Però l’extinció en foc forestal va més enllà del coneixement del territori, implica una sèrie de coneixements tàctics, tècnics i estratègics que no es poden donar en una formació on-line de 12 hores ni en 6 hores de formació presencial que és la màxima formació que rep un ADF amb el carnet groc. Comparar la formació que adquireix un bomber professional des de la seva convocatòria d’accés, passant per les 700 h de formació més 600 de pràctiques a l’ISPC més la formació continua més pràctiques i simulacres que fa un bomber al cap de l’any és ser molt ignorant o tractar d’engallar un altra vegada a la població.

Un dels principals problemes dels grans incendis forestals és precisament la coordinació dels efectius i la geolocalització de les seves posicions en tot moment i encara més en els moments crítics. Però sobretot els problemes greus de seguretat que encara no hem resolt del tot com organització i això esdevé encara una tasca més complexa amb voluntaris de tota mena, població civil i espontanis en mig d’un escenari incert i caòtic.

Per això és imprescindible tenir controlat en tot moment l’accés al perímetre i a l’àrea general d’operacions i això és el que tracta de fer el PAGI i a parer nostre de forma molt encertada.

La possibilitat de patir un accident greu o mortal en foc forestal és molt alta i en cas que es produeixi pot col·lapsar l’organització canviant el focus d’atenció de l’incendi pel de l’accident. És per això que la prevenció de riscos, l’estat físic necessari davant la gran exigència de l’incendi i els coneixements tècnics, tàctics, estratègic i dels procediments de treball no ho poden garantir la població civil per molt organitzada que estigui i moltes subvencions que rebi.

Els grans incendis forestals no els poden aturar els GRAF, ni els bombers, ni un exercit de voluntaris, requetès i població civil. Els grans incendis forestals s’aturen a l’hivern i un cop iniciats l’aturaran les condicions meteorològiques, la discontinuïtat del combustible i l’orografia i els bombers l’únic que podem fer és intentar aprofitar aquestes oportunitats i protegir persones i béns i de vegades amb poca fortuna com al foc del Pont de Vilomara.

Dir que no es deixen entrar cisternes de ADFs al foc és mostrar una gran ignorància o un altre cop tractar d’enganyar al personal amb mentides, no sempre és l’aigua la necessitat ni l’eina en foc forestal, de fet moltes vegades ni tant sol és necessària segons l’estratègia definida.

La dinàmica natural dels incendis mediterranis en boscos cada vegada més grans en extensió i densitat, amb manca de gestió i ordenació forestal, amb el canvi climàtic, l’abandó rural i del sector primari, la manca d’una cultura cívica del risc i sobretot de responsabilitat i consciència política, fan que els grans incendis forestals esdevinguin un fenomen que supera la capacitat d’extinció dels bombers, de comprensió per part de la societat i de gestió per part de l’administració, però no deixa de ser un fenomen natural al qual no solament s’ha d’adaptar els boscos, sinó encara més important la societat.

Hi ha molt tafur, molt cinisme i poca honestedat entorn del foc forestal amb molts interessos creats entorn del negoci de l’extinció, on fundacions, associacions, centres d’estudis, agrupacions, voluntariats i empreses, competeixen per la seva part del pastís. Aquest seria “la veritable paradoxa del foc forestal”

Des dels que es lucren amb la formació dels ADFs i voluntariat des de dins de bombers per després fer-los a un costat, passant per qui parla de fomentar el sector primari i producte de proximitat, però requalifica i abandona els seus camps, o qui parla de prevenció i gestió, però té la seva segona residencia en una urbanització al mig del bosc o el que parla d’energies renovables, però s’oposa a un parc eòlic al seu tros o a la tala selectiva d’arbres, aquesta és l’autèntica paradoxa del foc forestal.

Quan els interessos canvien i la prevenció, la gestió del bosc i de la seva biomassa sigui millor negoci que el de l’extinció i els governs canvien paraules per fets entorn de l’emergència climàtica, aleshores començarem a caminar cap a un futur millor.

Des dels sindicats de bombers de la Generalitat sempre hem reclamat més recursos humans i tècnics, no solament per fer front al foc forestal sinó a la resta de la nostra cartera de serveis (incendis d’habitatge, d’indústria, accidents, tràfic, rescats al medi natural, salvaments, prevenció i divulgació…,) i per descomptat que l’intrusisme professional i el voluntarisme no és la solució a uns serveis públics malmesos per les retallades de les polítiques neoliberals dels governs de torn.

Els serveis públics són els garants de l’equitat i del benestar social i ha de ser el País i no el Govern de torn qui ha de decidir si vol servidors públics, o exèrcits de requetès voluntariosos que dediquin el seu temps lliure al benestar de la població amb mossos i mosses voluntàries, metgesses sense fronteres i mestres altruistes en un país ideal.

Esperem amb aquestes línies aclarir conceptes, acostar posicions entre voluntaris de tota mena i bombers i  trobar una rectificació que eviti conseqüències pitjors.