SALUTACIONS

Benvingut a la UGT de Catalunya,
el teu portal sindical.

“Em complau saludar-te des de la web de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya. Una organització històrica compromesa amb els drets de tots els empleats públics de Catalunya. Un sindicat reivindicatiu, autònom i plural que lluita pel benestar social en coherència amb els valors democràtics, pilars del seu model d’acció.

Tens al teu abast una eina de comunicació actual que respon a l’aposta del sindicat d’estar més a prop dels treballadors i treballadores públics, així com de la societat en general.

Aquest instrument pot oferir-te informació immediata i global en forma de documents, serveis en línia, notícies actualitzades i diferents espais de participació on podràs realitzar les teves consultes.

La web de la FSP-UGT de Catalunya vol ser també un recurs útil i eficaç per al conjunt d’afiliats i delegats de la UGT en la seva tasca diària als diferents centres de treball. Espero que l’ús d’aquest mitjà permeti que la nostra comunicació sigui molt directa i així millorar el nostre servei i la resposta sindical.

Us convido a recórrer tots els racons d’aquest punt de trobada, compartim l’ús i la millora d’aquesta eina, que és de tots i per a tots, d’acord amb els reptes de la nostra societat i del nostre sindicat.

A la FSP-UGT de Catalunya ja ens estem preparant per al demà.

Espero la teva participació, les teves opinions i que t’apropis a la nostra organització, a la nostra comunitat…”

Atenta i cordialment: Encarna Fernandez

HISTÒRIA

Sindicat i fundació de la UGT

Al Centre Obrer de Mataró i després al Congrés del 1888 al carrer Tallers de Barcelona neix la UGT sota l’ideari socialista de gent com Pablo Iglesias, Toribio Reoyo, Salvador Ferrer, i molts d’altres dins de les dificultats que patien els obrers d’aquell segle.

La UGT al llarg de la seva història ha viscut moments molts sagnants defensant els treballadors de Catalunya i a la classe obrera, ja sigui dins de Solidaritat Obrera amb la Setmana Tràgica i la repressió posterior, a la Segona República als fets de 6 d’octubre de 1934 i sota les dictadures de Primo de Rivera i la franquista; però també ha viscut moments de creixement i implantació, moments on s’han realitzat avenços socials de cara els treballadors.

La UGT de Catalunya ha compartit amb aquest país els moments més claus de la història, com la guerra civil, la fi de la dictadura. Aquesta història és la nostra tradició, l’equipatge que heretem dels que han defensat els treballadors abans de nosaltres, aquesta història és un valor afegit perquè la UGT de Catalunya continuï sent un motor de Catalunya i referent dels treballadors.

A finals del segle XIX, Catalunya, i en particular la província de Barcelona, era la principal regió industrial de l’Estat espanyol. Per això, era lògic que fos a Catalunya on la Unió General de Treballadors fes els primers passos. L’estiu del 1887 el Centre Obrer de Mataró, dins el qual s’integraven diverses societats obreres vinculades als socialistes de la localitat i als seus simpatitzants, va proposar la convocatòria d’un «Congrés Nacional de totes les classes treballadores». Mesos més tard, es va concretar en una reunió amb representants d’arreu d’Espanya en el número 29 del carrer Tallers de Barcelona, que el seu objectiu era constituir una federació que unifiqués al màxim els esforços de les societats obreres espanyoles per fer front a la crisi econòmica que es patia en aquell moment.

Un any més tard, entre el 12 i el 14 d’agost de 1888, se celebrà el congrés proposat; la seva decisió més important va ser la fundació de la Unió General de Treballadors, un nou sindicat que naixia sota l’orientació de l’ideari socialista, al qual responien una bona part dels seus fundadors: Pablo Iglesias, Antonio García Quejido, Toribio Reoyo, Basilio Martín Rodríguez, Pere Botifoll i Salvador Ferrer, entre d’altres.

Al congrés hi van participar vint-i-cinc delegats, representants de quaranta-set societats obreres, que agrupaven prop de 5.000 afiliats, una xifra que avui dia pot semblar modesta, però que era prou important tenint en compte les condicions de l’època, gens favorables al moviment obrer.

A més d’enfrontar-se amb l’hostilitat dels patrons i de les autoritats governamentals, per assistir a les reunions els treballadors havien de superar les dificultats del viatge i les seves mancances econòmiques personals, salvades mitjançant el sacrifici comú que es feia a costa dels propis salaris, ben migrats en una època en què les organitzacions havien de conquerir encara el ple reconeixement.

Del total de societats obreres representades, trenta-una eren catalanes, fet que posa en relleu l’important pes inicial del proletariat català en el naixement de la UGT. A més, les esperances del sindicat acabat de crear eren que la seva presència a Catalunya s’incrementés tot seguit, per la qual cosa es va decidir que el primer Comitè Nacional de la UGT, presidit per Antonio García Quejido, tingués la seu a Barcelona, i que el següent congrés se celebrés a Mataró. Tanmateix, aquestes esperances no es van complir i, malgrat la bona arrencada inicial, la UGT va veure com s’estancava la seva influència entre les classes trebaIladores catalanes, alhora que es decidia traslladar la seu del Comitè Nacional a Madrid.

El «Primer de Maig» és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món. Un dels principals objectius era la reivindicació de la jornada de vuit hores. Els treballadors reclamaven una divisió justa i racional de les vint-i-quatre hores del dia: vuit per a treballar, vuit per a descansar i vuit per a poder gaudir de la vida.

A la Unió General de Treballadors li va correspondre una gran part de la responsabilitat de l’organització del primer «Primer de Maig» a Barcelona, com un acte de manifestació massiva i pacífica. El 25 d’abril de 1890 van promoure un manifest públic en el qual, a més de les vuit hores, es reclamava la prohibició del treball als menors de 14 anys, l’abolició del treball nocturn llevat de les empreses en què fos imprescindible per a mantenir el seu funcionament, la prohibició de les indústries i els sistemes de fabricació nocius per a la salut, l’establiment d’un descans setmanal ininterromput d’un dia i mig…

Aquell mateix «Primer de Maig» la celebració obrera de la jornada va començar a Barcelona amb un míting al teatre Tívoli, presidit per García Quejido. Quan va acabar aquest míting, es va organitzar tot seguit una manifestació en la qual hi van arribar a participar unes vint-i-cinc mil persones. Els manifestants van baixar Rambla avall i van arribar fins al Pla de Palau, on hi havia la seu del Govern Civil, al qual van lliurar un document amb les seves reivindicacions. Aquesta celebració del «Primer de Maig» del 1890 va ser el primer acte de masses del jove sindicat.

Deu i fins a dotze hores de treball, de dilluns a dissabte i part del diumenge, era la rutina diària d’un obrer a principis del segle XX. Després de complir amb aquest esforç esgotador i abans de caure rendit en el necessari son de cada dia, molts treballadors tenien encara prou voluntat com per dedicar les escasses hores lliures del dia a reunir-se i organitzar la lluita per a la millora de la seva condició de vida i pel reconeixement de la dignitat humana.

El 1907, la immensa majoria de les societats obreres de Barcelona van acordar entre elles un pacte de solidaritat, amb l’objectiu de plantejar les seves accions de manera coordinada. La UGT de Catalunya va ser una de les organitzacions que va fundar la Solidaritat Obrera i va animar la seva acció en els anys de la seva existència. Antoni Fabra i Ribas, militant de la UGT, va ser-ne un dels seus líders més destacats.

Sens dubte, Solidaritat Obrera va passar a la memòria histórica pels esdeveniments de l’estiu del 1909. El mes de juny, la població del Rif, una regió del nord del Marroc, es va alçar contra la dominació colonial d’Espanya i França. La guerra va ser rebutjada per les classes treballadores que eren les que patien més directament el conflicte, ja que el reclutament militar obligatori vigent a l’època permetia deslliurar-se’n a qui tingués prous diners i influències.

I contra la guerra, Solidaritat Obrera va declarar una vaga general que va començar el 26 de juliol de 1909 a Barcelona, i que aviat es va estendre a altres ciutats catalanes. Els enfrontaments amb la policia i l’exèrcit van radicalitzar la situació, i es van aixecar barricades als carrers, construïdes amb llambordes i mobles casolans.

Per una altra part, els incendis d’esglésies i convents, provocats pels elements més exaltats, en contra de l’opinió de dirigents com Fabra i Ribas, van donar una imatge dramàtica a la Barcelona d’aquells dies, batejats per la burgesia com a Setmana Trágica.

El procés a Ferrer i Guàrdia va originar una campanya de protesta a tot el món. A més, es van aplicar quatre condemnes a mort més i diversesde presó. Molts treballadors van veure’s obligats a fugir de Catalunya mentre va durar la campanya repressiva, entre ells el mateix Fabra i Ribas. La repressió i l’agreujament de les diferències entre els diversos corrents del moviment obrer, entre socialistes, anarquistes i sindicalistes revolucionaris, va acabar amb l’existència de Solidaitat Obrera com a plataforma unitària.

Tot i que d’una manera modesta, la UGT va ampliar la seva influència a començaments del segle XX, gràcies a la constant activitat d’homes com el veterà Josep Comaposada, un dels seus membres fundadors, o com el jove Joaquín Bueso, i es va renovar el dinamisme de la UGT en l’obrerisme català.

La patronal, per la seva part, va respondre a la intensificació de l’acció sindical que havia culminat en la vaga de La Canadenca el 1919, mitjançant una posició de bel·ligerància violenta davant de les organitzacions obreres. El pistolerisme i els atemptats contra els dirigents obrers o contra els patrons van substituir l’acció sindical i la participació massiva dels treballadors en les lluites.

Malgrat tot, va ser en aquells anys quan la UGT es va organitzar com a Federació Regional Catalana. Ho va fer en el seu primer congrés, l’octubre del 1920. Les seves organitzacions més importants eren les de Mataró, Barcelona, Sitges, Manlleu, Tarragona i Reus, i la influència més gran la tenia entre els treballadors del sector de les arts gràfiques i entre els de la indústria tèxtil. La UGT va arribar el 1928 a publicar un diari propi,«Justicia», òrgan de la Federació Catalana de la UGT, i portaveu dels principis socialistes.

Al mateix temps, el sindicat es va rejovenir amb la incorporació de treballadors del sector de la construcció i del transport, i amb la promoció de nous quadres com Vidal Rosell i Marià Martínez Cuenca.

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va obrir l’expectativa d’una profunda transformació democràtica de l’Estat espanyol. A Catalunya, dirigents destacats de la UGT havien participat en les activitats del moviment republicà que va acabar amb la dictadura militar de Primo de Rivera, implantada el 1923. És per això que Salvador Vidal i Rosell va formar part del primer govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià. Malgrat tot, la gran majoria de la UGT catalana no va compartir aquest compromís amb el poder polític i va optar per centrar la seva activitat en l’acció reivindicativa.

L’afiliació a la UGT va començar a créixer de forma significativa, i la primavera del 1934 ja hi havia 45.000 afiliats. Pocs mesos abans, el desembre del 1933, havien participat en la fundació de l’Aliança Obrera, una plataforma de coordinació de diferents organitzacions, tant partits com sindicats, de la classe treballadora constituïda per a fer front a l’avanç del feixisme al nostre país, estimulat pels èxits de Mussolini a Itàlia i de Hitler a Alemanya.

La por al feixisme va augmentar amb el triomf de la dreta en les eleccions legislatives del 1933. El nou govern, recolzat per grups que havien acceptat a contracor el règim republicà, va aturar les reformes socials, es va enfrontar amb les organitzacions obreres i va iniciar una política de persecució de l’autonomia de Catalunya. La resposta coincident davant d’aquesta nova situació per part de l’Aliança Obrera i del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, va culminar en els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934.

L’Aliança Obrera va convocar una vaga general i va cridar a l’aixecament popular per impedir una immediata presa del poder per part dels grups espanyols simpatitzants amb el feixisme. L’intent de rebel·lió va ser reprimit per l’exèrcit i es va produir el bombardeig de la seu del CADCI, sindicat CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i de la Indústria), la secció laboral del qual es va integrar posteriorment a la UGT.

L’experiència de la derrota de l’alçament d’octubre del 1934 va generar un desig de superar tant com fos possible les múltiples divisions que afectaven el moviment obrer i va obrir un procés unitari entre les seves diverses organitzacions. Aquest procés no va arribar a completar-se en l’àmbit dels partits polítics, ans al contrari, es van construir dos blocs antagònics, el Partit Obrer d’Unificació Marxista i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’enfrontament dels quals va esdevenir tràgic en els anys de la Guerra Civil.

En l’àmbit sindical, la UGT va esdevenir en el punt de convergència d’una bona part de les organitzacions sindicals que aspiraven a aconseguir, també en aquest terreny, la més gran unitat possible, alhora que rebutjaven el radicalisme extrem de la CNT-FAI. Així, van ingressar a la UGT la secció laboral del CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i de la Indústria), la FOSIG (Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica), la FENEC (Federació d’Ensenyants de Catalunya) o els sindicats d’oposició de Sabadell i Manresa.

Els sindicats d’oposició havien format part, anys enrere, de la CNT i la van abandonar pel seu refús al control que sobre aquest sindicat exercia la Federació Anarquista Ibèrica. Per això aquest ingrés a la UGT va tenir una transcendència especial, sobretot per l’aportació de la secció obrera del prestigiós CADCI, el local del qual va ser expropiat al finalitzar la Guerra Civil per les forces franquistes i cedit en ús amb l’arribada de la democràcia per allotjar la seu de la UGT de Catalunya. A principis de l’estiu del 1936 la UGT tenia ja 86.000 afiliats.

La sublevació militar de juliol del 1936 va esclatar tràgicament, iniciant una cruenta guerra civil que va durar tres anys. La UGT va participar activament en l’organització de la resistència contra l’alçament militar, formant part del Comitè de Milícies Antifeixistes, i des de desembre del 1936 va estar representada en el govern de la Generalitat, habitualment per mitjà de Rafael Vidiella, president de la UGT. També va estar representada en el govern central de la República de 1938, per mitjà del seu vicepresident Josep Moix.

La derrota de la República el 1939 va iniciar una etapa difícil per a la UGT. A l’interior de Catalunya la sagnant repressió que va desencadenar la dictadura del general Franco va desarticular les organitzacions obreres. Per altra part, entre els catalans exiliats, la UGT va patir un procés de dissidències internes provocades pel decantament del PSUC cap al comunisme. La primera reorganització de la UGT a l’interior va ser impulsada el 1943 per militants socialistes i del Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El final de la Segona Guerra Mundial amb la desfeta del nazisme, el 1945, va fer concebre esperances sobre la caiguda de la dictadura franquista. Això va propiciar una reactivació de les mobilitzacions obreres. El gener del 1946, la UGT i la CNT van convocar conjuntament una vaga general a Manresa, que s’estendria després a altres empreses de Terrassa, Sabadell i Barcelona.

Les esperances populars, però, es van veure frustrades i el règim franquista va poder sobreviure fins a la mort del dictador el 1975. Fent front a la persecució policial directa i al clima de por infós per la dictadura, la UGT va mantenir la seva presència com a sindicat clandestí.

A mitjan de la dècada del seixanta, la resistència antifranquista es va veure reforçada per un augment de les accions reivindicatives per part dels estudiants universitaris i dels treballadors de les grans empreses com SEAT, La Maquinista Terrestre y Marítima, Philips, Olivetti, AEG de Terrassa, Harry Walker… Això va facilitar que, a partir del 1975, en la transició cap a la democràcia, les organitzacions populars emergissin de la clandestinitat vertebrant-se ràpidament com a moviments de masses. La UGT catalana va participar en el XXX Congrés de la UGT d’Espanya, celebrat l’abril del 1976 a Madrid -el primer que tornava a tenir lloc a l’Estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil- i es va reorganitzar de forma definitiva a l’assemblea celebrada el 20 de juny a la ciutat de Terrassa, en la qual Luis Fuentes va ser-ne escollit secretari general.

La UGT de Catalunya va tornar a actuar com a pol d’atracció de militants sindicalistes, com els que integraven una bona part de la Unió Sindical Obrera de Catalunya, que el maig del 1977 van optar per reforçar la unitat del sindicalisme de tendència socialista, i es van sumar a la UGT.

La desaparició de la dictadura i l’inici de l’actual període democràtic van coincidir amb una de les més grans crisis econòmiques que ha conegut el món occidental des de la finalització de la Segona Guerra Mundial. En aquestes circumstàncies, la UGT de Catalunya va haver de combinar la tradicional estratègia dels sindicats tendent a aconseguir contínues millores en les condicions de treball per als que tenen treball, amb accions adreçades a proporcionar ocupació a centenars de milers de persones desocupades i a defensar la qualitat de vida.

No va ser una tasca senzilla, però en la memòria històrica dels treballadors, hi restava el record de la UGT com un sindicat negociador, participatiu i combatiu quan calia. Va créixer la afiliació i es va produir una expansió organitzativa a tot Catalunya.

La incorporació massiva de treballadors joves va aportar noves idees a l’ideari de la UGT de Catalunya, entre elles una més gran identificació amb el fet nacional. Per mitjà d’un procés d’assimilació progressiva dels valors culturals, socials, i lingüístics de Catalunya va reprendre la seva personalitat com a moviment social solidari, de masses, participatiu i identificat amb el país. Amb les lògiques tensions de tota organització que té voluntat de protagonisme en les relacions socials, la UGT de Catalunya ha desenvolupat la seva funció de vertebradora de les relacions laborals i també en la societat civil catalana.

La restitució dels òrgans d’autogovern de Catalunya el 1978 va ser recolzada pel sindicat, i la Conselleria de Treball de la Generalitat provisional va ser ocupada pel dirigent del sindicat, Joan Codina, que el 1981 va ser escollit president de la UGT a Catalunya.

El retorn al sistema democràtic no va suposar la devolució del patrimoni expoliat per la dictadura a les organitzacions que van defensar la legitimitat de la República, entre elles la UGT. És per aquest motiu que han hagut de ser els mateixos afiliats al sindicat els qui han aportat els recursos econòmics necessaris per al seu funcionament normal. Això no ha impedit que la UGT hagi avançat en organització, eficàcia i projecció, consolidant-se a tot Catalunya.

El 1981, una vegada acomplerts els objectius d’implantació i expansió, Luis Fuertes, va ser substituït per José Valentín Antón a la Secretaria General de la UGT de Catalunya. La seva permanència en el càrrec, encara que breu, va servir perquè s’obrís un ampli debat sobre qüestions que no havien estat tractades amb la profunditat que calia, a causa de la concentració d’esforços en la consolidació organitzativa.

La definició del model sindical, el fet nacional, l’autonomia del sindicat, etc., van ser àmpliament discutides fins arribar a conclusions satisfactòries. En culminar-se aquest procés, el 1983, Justo Domínguez va passar a ocupar la Secretaria General de la UGT de Catalunya. Amb ell continua el procés de consolidació organitzativa, però l’actuació del sindicat es desenvolupa en un nou context després de l’arribada al govern de l’Estat del PSOE.

Hi havia curiositat per saber fins on arribaria la UGT en la determinació de la seva completa autonomia en la presa de decisions en relació amb qualsevol altra organització o partit polític. Semblava difícil que, després d’haver compartit amb el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) prop de cent anys de relacions estratègiques i fins i tot organitzatives, pogués arribar a produir-se un enfrontament en l’anomenada família socialista.

L’ocasió se li va presentar al sindicat quan, després d’una etapa d’acords per a resoldre els greus problemes industrials i socials heretats, el govern del PSOE va considerar que havia de mantenir una política econòmica marcadament monetarista que pretenia retardar el repartiment social que produïa la millora de la situació econòmica generada pels sacrificis laborals. Així doncs, la UGT va creure que havia de manifestar la seva oposició i actuar en conseqüència. Aleshores va començar un procés de distanciament entre ambdues organitzacions que va culminar en la vaga general del 14 de desembre de 1988. En aquella jornada, la UGT de Catalunya va contribuir, amb tota la seva capacitat, a l’èxit de l’aturada, convençuda que la reforma laboral que pretenia implantar el govern era un atemptat inadmissible contra els drets fonamentals dels treballadors.

El seguiment massiu que va tenir la convocatòria va servir perquè el govern retirés el seu projecte de reforma laboral, i també va servir per a demostrar la capacitat mobilitzadora dels sindicats que sovint havia estat posada en dubte. Pel que fa a la UGT de Catalunya va comportar la demostració pública que les decisions que afecten el sindicat es prenen amb total llibertat pels organismes del mateix sindicat, que es pot reclamar una política socialista sense necessitat de pertànyer a un determinat partit polític i que el sindicat és una organització on poden sentir-se còmodes aquells qui no s’identifiquin ideològicament amb el socialisme, però que creuen que cal lluitar pels més dèbils o els més desprotegits.

Amb aquests objectius sindicals i socials, la UGT de Catalunya tria Josep Maria Álvarez com a secretari general la primavera del 1990. Durant el seu mandat el sindicat s’ha consolidat tant en els aspectes d’organització interna com de projecció social, en el respecte a la diversitat i s’ha aprofundit en la democràcia interna, augmentant també el protagonisme de Catalunya en el si de la Confederació de la UGT.

Així, el sindicat ha pogut desplegar nous punts d’interés i d’intervenció. El primer ha estat l’aprofundiment en el concepte de sindicat nacional de Catalunya. De ser un receptor passiu en el procés de traspàs de competències, la UGT de Catalunya ha esdevingut un agent actiu en la sol·licitud d’autogovern amb tot el que això implica en matèria fiscal, pressupostària o laboral.

La relativa prosperitat que coneix el conjunt d’Espanya ha reduït fins a límits testimonials les migracions interiors. Malgrat tot, d’altres de menys venturosos han arribat a Catalunya buscant el benestar o la seguretat que els nega el seu país d’origen. Milers de treballadors procedents d’América del sud, el Magrib o Àfrica equatorial viuen entre nosaltres, de vegades en condicions penoses al que s’afegeix l’actitud racista i violenta de petits grups marginals. La UGT de Catalunya s’ha proposat integrar aquests treballadors i les seves famílies a la societat catalana fent tot el possible perquè els seus costums i la seva llengua siguin respectats, que puguin incorporar-les a la cultura social comuna i, així, enriquir-la. Però també actua contra aquells que els ataquen, no permetent que cap acció racista o xenòfoba quedi impune.

El treball de la dona, l’atenció a la gent gran, els moviments veïnals, la formació professional dels més joves, l’habitatge, el medi ambient, els transports, la marginalitat, etc., són qüestions que s’integren en la política del sindicat, a més de defensar els interessos dels treballadors en els seus centres de treball.

La UGT de Catalunya és present en tots aquests àmbits, contribuint amb la seva capacitat i els seus mitjans a trobar solucions acceptables. Aquesta preocupació i presència ha produït un increment de la afiliació a la UGT de Catalunya i, en aquest sentit, els més de cent mil afiliats són el resultat d’aquesta acció constant per aconseguir una societat més justa i solidària.

Text: Josep Lluís Martín Ramos
Il·lustració: Pilarín Bayés
Documentació: M. Àngels Vila

EXECUTIVA NACIONAL

Comissió Executiva UGT Serveis Públics de Catalunya

Encarna Fernández

Encarna

Fernández

Secretària General

Ramón

Cebrián

President

José Luis

Fernández

Vicesecretari

Miguel Ángel Sánchez

Miguel Ángel

Sánchez

Secretari de Formació, Projectes i Recursos

Jordi

Cunillera

Secretari d’Organització

Mª Isabel

Roldán

Sec. de la RMB, Eleccions Sindicals i Afiliació

Pilar Gonzalez

Pilar

González

Secretària de Política Sindical

Ivette Barrachina

Ivette

Barrachina

Secretària d’Igualtat

Jaume Adrover

Jaume

Adrover

Secretari Serveis Socials

Inma

Vivar

Secretària Salut i Serveis Sociosanitaris

José Antonio

Fernández

Secretari Administracions Locals

Iolanda Adroher

Iolanda

Adroher

Secretària Administració Generalitat

Sílvia

Faja

Secretària Administració General de l’Estat

Rubén

Valdés

Secretari Postal

José J.

Sánchez

Secretari Serveis a la Comunitat

Cristina Martín

Cristina

Martín

Secretària Educació

SALUTACIONS

Benvingut a la UGT de Catalunya,
el teu portal sindical.

“Em complau saludar-te des de la web de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya. Una organització històrica compromesa amb els drets de tots els empleats públics de Catalunya. Un sindicat reivindicatiu, autònom i plural que lluita pel benestar social en coherència amb els valors democràtics, pilars del seu model d’acció.

Tens al teu abast una eina de comunicació actual que respon a l’aposta del sindicat d’estar més a prop dels treballadors i treballadores públics, així com de la societat en general.

Aquest instrument pot oferir-te informació immediata i global en forma de documents, serveis en línia, notícies actualitzades i diferents espais de participació on podràs realitzar les teves consultes.

La web de la FSP-UGT de Catalunya vol ser també un recurs útil i eficaç per al conjunt d’afiliats i delegats de la UGT en la seva tasca diària als diferents centres de treball. Espero que l’ús d’aquest mitjà permeti que la nostra comunicació sigui molt directa i així millorar el nostre servei i la resposta sindical.

Us convido a recórrer tots els racons d’aquest punt de trobada, compartim l’ús i la millora d’aquesta eina, que és de tots i per a tots, d’acord amb els reptes de la nostra societat i del nostre sindicat.

A la FSP-UGT de Catalunya ja ens estem preparant per al demà.

Espero la teva participació, les teves opinions i que t’apropis a la nostra organització, a la nostra comunitat…”

Atenta i cordialment: Encarna Fernandez

HISTÒRIA

Sindicat i fundació de la UGT

Al Centre Obrer de Mataró i després al Congrés del 1888 al carrer Tallers de Barcelona neix la UGT sota l’ideari socialista de gent com Pablo Iglesias, Toribio Reoyo, Salvador Ferrer, i molts d’altres dins de les dificultats que patien els obrers d’aquell segle.

La UGT al llarg de la seva història ha viscut moments molts sagnants defensant els treballadors de Catalunya i a la classe obrera, ja sigui dins de Solidaritat Obrera amb la Setmana Tràgica i la repressió posterior, a la Segona República als fets de 6 d’octubre de 1934 i sota les dictadures de Primo de Rivera i la franquista; però també ha viscut moments de creixement i implantació, moments on s’han realitzat avenços socials de cara els treballadors.

La UGT de Catalunya ha compartit amb aquest país els moments més claus de la història, com la guerra civil, la fi de la dictadura. Aquesta història és la nostra tradició, l’equipatge que heretem dels que han defensat els treballadors abans de nosaltres, aquesta història és un valor afegit perquè la UGT de Catalunya continuï sent un motor de Catalunya i referent dels treballadors.

A finals del segle XIX, Catalunya, i en particular la província de Barcelona, era la principal regió industrial de l’Estat espanyol. Per això, era lògic que fos a Catalunya on la Unió General de Treballadors fes els primers passos. L’estiu del 1887 el Centre Obrer de Mataró, dins el qual s’integraven diverses societats obreres vinculades als socialistes de la localitat i als seus simpatitzants, va proposar la convocatòria d’un «Congrés Nacional de totes les classes treballadores». Mesos més tard, es va concretar en una reunió amb representants d’arreu d’Espanya en el número 29 del carrer Tallers de Barcelona, que el seu objectiu era constituir una federació que unifiqués al màxim els esforços de les societats obreres espanyoles per fer front a la crisi econòmica que es patia en aquell moment.

Un any més tard, entre el 12 i el 14 d’agost de 1888, se celebrà el congrés proposat; la seva decisió més important va ser la fundació de la Unió General de Treballadors, un nou sindicat que naixia sota l’orientació de l’ideari socialista, al qual responien una bona part dels seus fundadors: Pablo Iglesias, Antonio García Quejido, Toribio Reoyo, Basilio Martín Rodríguez, Pere Botifoll i Salvador Ferrer, entre d’altres.

Al congrés hi van participar vint-i-cinc delegats, representants de quaranta-set societats obreres, que agrupaven prop de 5.000 afiliats, una xifra que avui dia pot semblar modesta, però que era prou important tenint en compte les condicions de l’època, gens favorables al moviment obrer.

A més d’enfrontar-se amb l’hostilitat dels patrons i de les autoritats governamentals, per assistir a les reunions els treballadors havien de superar les dificultats del viatge i les seves mancances econòmiques personals, salvades mitjançant el sacrifici comú que es feia a costa dels propis salaris, ben migrats en una època en què les organitzacions havien de conquerir encara el ple reconeixement.

Del total de societats obreres representades, trenta-una eren catalanes, fet que posa en relleu l’important pes inicial del proletariat català en el naixement de la UGT. A més, les esperances del sindicat acabat de crear eren que la seva presència a Catalunya s’incrementés tot seguit, per la qual cosa es va decidir que el primer Comitè Nacional de la UGT, presidit per Antonio García Quejido, tingués la seu a Barcelona, i que el següent congrés se celebrés a Mataró. Tanmateix, aquestes esperances no es van complir i, malgrat la bona arrencada inicial, la UGT va veure com s’estancava la seva influència entre les classes trebaIladores catalanes, alhora que es decidia traslladar la seu del Comitè Nacional a Madrid.

El «Primer de Maig» és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món. Un dels principals objectius era la reivindicació de la jornada de vuit hores. Els treballadors reclamaven una divisió justa i racional de les vint-i-quatre hores del dia: vuit per a treballar, vuit per a descansar i vuit per a poder gaudir de la vida.

A la Unió General de Treballadors li va correspondre una gran part de la responsabilitat de l’organització del primer «Primer de Maig» a Barcelona, com un acte de manifestació massiva i pacífica. El 25 d’abril de 1890 van promoure un manifest públic en el qual, a més de les vuit hores, es reclamava la prohibició del treball als menors de 14 anys, l’abolició del treball nocturn llevat de les empreses en què fos imprescindible per a mantenir el seu funcionament, la prohibició de les indústries i els sistemes de fabricació nocius per a la salut, l’establiment d’un descans setmanal ininterromput d’un dia i mig…

Aquell mateix «Primer de Maig» la celebració obrera de la jornada va començar a Barcelona amb un míting al teatre Tívoli, presidit per García Quejido. Quan va acabar aquest míting, es va organitzar tot seguit una manifestació en la qual hi van arribar a participar unes vint-i-cinc mil persones. Els manifestants van baixar Rambla avall i van arribar fins al Pla de Palau, on hi havia la seu del Govern Civil, al qual van lliurar un document amb les seves reivindicacions. Aquesta celebració del «Primer de Maig» del 1890 va ser el primer acte de masses del jove sindicat.

Deu i fins a dotze hores de treball, de dilluns a dissabte i part del diumenge, era la rutina diària d’un obrer a principis del segle XX. Després de complir amb aquest esforç esgotador i abans de caure rendit en el necessari son de cada dia, molts treballadors tenien encara prou voluntat com per dedicar les escasses hores lliures del dia a reunir-se i organitzar la lluita per a la millora de la seva condició de vida i pel reconeixement de la dignitat humana.

El 1907, la immensa majoria de les societats obreres de Barcelona van acordar entre elles un pacte de solidaritat, amb l’objectiu de plantejar les seves accions de manera coordinada. La UGT de Catalunya va ser una de les organitzacions que va fundar la Solidaritat Obrera i va animar la seva acció en els anys de la seva existència. Antoni Fabra i Ribas, militant de la UGT, va ser-ne un dels seus líders més destacats.

Sens dubte, Solidaritat Obrera va passar a la memòria histórica pels esdeveniments de l’estiu del 1909. El mes de juny, la població del Rif, una regió del nord del Marroc, es va alçar contra la dominació colonial d’Espanya i França. La guerra va ser rebutjada per les classes treballadores que eren les que patien més directament el conflicte, ja que el reclutament militar obligatori vigent a l’època permetia deslliurar-se’n a qui tingués prous diners i influències.

I contra la guerra, Solidaritat Obrera va declarar una vaga general que va començar el 26 de juliol de 1909 a Barcelona, i que aviat es va estendre a altres ciutats catalanes. Els enfrontaments amb la policia i l’exèrcit van radicalitzar la situació, i es van aixecar barricades als carrers, construïdes amb llambordes i mobles casolans.

Per una altra part, els incendis d’esglésies i convents, provocats pels elements més exaltats, en contra de l’opinió de dirigents com Fabra i Ribas, van donar una imatge dramàtica a la Barcelona d’aquells dies, batejats per la burgesia com a Setmana Trágica.

El procés a Ferrer i Guàrdia va originar una campanya de protesta a tot el món. A més, es van aplicar quatre condemnes a mort més i diversesde presó. Molts treballadors van veure’s obligats a fugir de Catalunya mentre va durar la campanya repressiva, entre ells el mateix Fabra i Ribas. La repressió i l’agreujament de les diferències entre els diversos corrents del moviment obrer, entre socialistes, anarquistes i sindicalistes revolucionaris, va acabar amb l’existència de Solidaitat Obrera com a plataforma unitària.

Tot i que d’una manera modesta, la UGT va ampliar la seva influència a començaments del segle XX, gràcies a la constant activitat d’homes com el veterà Josep Comaposada, un dels seus membres fundadors, o com el jove Joaquín Bueso, i es va renovar el dinamisme de la UGT en l’obrerisme català.

La patronal, per la seva part, va respondre a la intensificació de l’acció sindical que havia culminat en la vaga de La Canadenca el 1919, mitjançant una posició de bel·ligerància violenta davant de les organitzacions obreres. El pistolerisme i els atemptats contra els dirigents obrers o contra els patrons van substituir l’acció sindical i la participació massiva dels treballadors en les lluites.

Malgrat tot, va ser en aquells anys quan la UGT es va organitzar com a Federació Regional Catalana. Ho va fer en el seu primer congrés, l’octubre del 1920. Les seves organitzacions més importants eren les de Mataró, Barcelona, Sitges, Manlleu, Tarragona i Reus, i la influència més gran la tenia entre els treballadors del sector de les arts gràfiques i entre els de la indústria tèxtil. La UGT va arribar el 1928 a publicar un diari propi,«Justicia», òrgan de la Federació Catalana de la UGT, i portaveu dels principis socialistes.

Al mateix temps, el sindicat es va rejovenir amb la incorporació de treballadors del sector de la construcció i del transport, i amb la promoció de nous quadres com Vidal Rosell i Marià Martínez Cuenca.

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va obrir l’expectativa d’una profunda transformació democràtica de l’Estat espanyol. A Catalunya, dirigents destacats de la UGT havien participat en les activitats del moviment republicà que va acabar amb la dictadura militar de Primo de Rivera, implantada el 1923. És per això que Salvador Vidal i Rosell va formar part del primer govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià. Malgrat tot, la gran majoria de la UGT catalana no va compartir aquest compromís amb el poder polític i va optar per centrar la seva activitat en l’acció reivindicativa.

L’afiliació a la UGT va començar a créixer de forma significativa, i la primavera del 1934 ja hi havia 45.000 afiliats. Pocs mesos abans, el desembre del 1933, havien participat en la fundació de l’Aliança Obrera, una plataforma de coordinació de diferents organitzacions, tant partits com sindicats, de la classe treballadora constituïda per a fer front a l’avanç del feixisme al nostre país, estimulat pels èxits de Mussolini a Itàlia i de Hitler a Alemanya.

La por al feixisme va augmentar amb el triomf de la dreta en les eleccions legislatives del 1933. El nou govern, recolzat per grups que havien acceptat a contracor el règim republicà, va aturar les reformes socials, es va enfrontar amb les organitzacions obreres i va iniciar una política de persecució de l’autonomia de Catalunya. La resposta coincident davant d’aquesta nova situació per part de l’Aliança Obrera i del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, va culminar en els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934.

L’Aliança Obrera va convocar una vaga general i va cridar a l’aixecament popular per impedir una immediata presa del poder per part dels grups espanyols simpatitzants amb el feixisme. L’intent de rebel·lió va ser reprimit per l’exèrcit i es va produir el bombardeig de la seu del CADCI, sindicat CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i de la Indústria), la secció laboral del qual es va integrar posteriorment a la UGT.

L’experiència de la derrota de l’alçament d’octubre del 1934 va generar un desig de superar tant com fos possible les múltiples divisions que afectaven el moviment obrer i va obrir un procés unitari entre les seves diverses organitzacions. Aquest procés no va arribar a completar-se en l’àmbit dels partits polítics, ans al contrari, es van construir dos blocs antagònics, el Partit Obrer d’Unificació Marxista i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’enfrontament dels quals va esdevenir tràgic en els anys de la Guerra Civil.

En l’àmbit sindical, la UGT va esdevenir en el punt de convergència d’una bona part de les organitzacions sindicals que aspiraven a aconseguir, també en aquest terreny, la més gran unitat possible, alhora que rebutjaven el radicalisme extrem de la CNT-FAI. Així, van ingressar a la UGT la secció laboral del CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i de la Indústria), la FOSIG (Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica), la FENEC (Federació d’Ensenyants de Catalunya) o els sindicats d’oposició de Sabadell i Manresa.

Els sindicats d’oposició havien format part, anys enrere, de la CNT i la van abandonar pel seu refús al control que sobre aquest sindicat exercia la Federació Anarquista Ibèrica. Per això aquest ingrés a la UGT va tenir una transcendència especial, sobretot per l’aportació de la secció obrera del prestigiós CADCI, el local del qual va ser expropiat al finalitzar la Guerra Civil per les forces franquistes i cedit en ús amb l’arribada de la democràcia per allotjar la seu de la UGT de Catalunya. A principis de l’estiu del 1936 la UGT tenia ja 86.000 afiliats.

La sublevació militar de juliol del 1936 va esclatar tràgicament, iniciant una cruenta guerra civil que va durar tres anys. La UGT va participar activament en l’organització de la resistència contra l’alçament militar, formant part del Comitè de Milícies Antifeixistes, i des de desembre del 1936 va estar representada en el govern de la Generalitat, habitualment per mitjà de Rafael Vidiella, president de la UGT. També va estar representada en el govern central de la República de 1938, per mitjà del seu vicepresident Josep Moix.

La derrota de la República el 1939 va iniciar una etapa difícil per a la UGT. A l’interior de Catalunya la sagnant repressió que va desencadenar la dictadura del general Franco va desarticular les organitzacions obreres. Per altra part, entre els catalans exiliats, la UGT va patir un procés de dissidències internes provocades pel decantament del PSUC cap al comunisme. La primera reorganització de la UGT a l’interior va ser impulsada el 1943 per militants socialistes i del Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El final de la Segona Guerra Mundial amb la desfeta del nazisme, el 1945, va fer concebre esperances sobre la caiguda de la dictadura franquista. Això va propiciar una reactivació de les mobilitzacions obreres. El gener del 1946, la UGT i la CNT van convocar conjuntament una vaga general a Manresa, que s’estendria després a altres empreses de Terrassa, Sabadell i Barcelona.

Les esperances populars, però, es van veure frustrades i el règim franquista va poder sobreviure fins a la mort del dictador el 1975. Fent front a la persecució policial directa i al clima de por infós per la dictadura, la UGT va mantenir la seva presència com a sindicat clandestí.

A mitjan de la dècada del seixanta, la resistència antifranquista es va veure reforçada per un augment de les accions reivindicatives per part dels estudiants universitaris i dels treballadors de les grans empreses com SEAT, La Maquinista Terrestre y Marítima, Philips, Olivetti, AEG de Terrassa, Harry Walker… Això va facilitar que, a partir del 1975, en la transició cap a la democràcia, les organitzacions populars emergissin de la clandestinitat vertebrant-se ràpidament com a moviments de masses. La UGT catalana va participar en el XXX Congrés de la UGT d’Espanya, celebrat l’abril del 1976 a Madrid -el primer que tornava a tenir lloc a l’Estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil- i es va reorganitzar de forma definitiva a l’assemblea celebrada el 20 de juny a la ciutat de Terrassa, en la qual Luis Fuentes va ser-ne escollit secretari general.

La UGT de Catalunya va tornar a actuar com a pol d’atracció de militants sindicalistes, com els que integraven una bona part de la Unió Sindical Obrera de Catalunya, que el maig del 1977 van optar per reforçar la unitat del sindicalisme de tendència socialista, i es van sumar a la UGT.

La desaparició de la dictadura i l’inici de l’actual període democràtic van coincidir amb una de les més grans crisis econòmiques que ha conegut el món occidental des de la finalització de la Segona Guerra Mundial. En aquestes circumstàncies, la UGT de Catalunya va haver de combinar la tradicional estratègia dels sindicats tendent a aconseguir contínues millores en les condicions de treball per als que tenen treball, amb accions adreçades a proporcionar ocupació a centenars de milers de persones desocupades i a defensar la qualitat de vida.

No va ser una tasca senzilla, però en la memòria històrica dels treballadors, hi restava el record de la UGT com un sindicat negociador, participatiu i combatiu quan calia. Va créixer la afiliació i es va produir una expansió organitzativa a tot Catalunya.

La incorporació massiva de treballadors joves va aportar noves idees a l’ideari de la UGT de Catalunya, entre elles una més gran identificació amb el fet nacional. Per mitjà d’un procés d’assimilació progressiva dels valors culturals, socials, i lingüístics de Catalunya va reprendre la seva personalitat com a moviment social solidari, de masses, participatiu i identificat amb el país. Amb les lògiques tensions de tota organització que té voluntat de protagonisme en les relacions socials, la UGT de Catalunya ha desenvolupat la seva funció de vertebradora de les relacions laborals i també en la societat civil catalana.

La restitució dels òrgans d’autogovern de Catalunya el 1978 va ser recolzada pel sindicat, i la Conselleria de Treball de la Generalitat provisional va ser ocupada pel dirigent del sindicat, Joan Codina, que el 1981 va ser escollit president de la UGT a Catalunya.

El retorn al sistema democràtic no va suposar la devolució del patrimoni expoliat per la dictadura a les organitzacions que van defensar la legitimitat de la República, entre elles la UGT. És per aquest motiu que han hagut de ser els mateixos afiliats al sindicat els qui han aportat els recursos econòmics necessaris per al seu funcionament normal. Això no ha impedit que la UGT hagi avançat en organització, eficàcia i projecció, consolidant-se a tot Catalunya.

El 1981, una vegada acomplerts els objectius d’implantació i expansió, Luis Fuertes, va ser substituït per José Valentín Antón a la Secretaria General de la UGT de Catalunya. La seva permanència en el càrrec, encara que breu, va servir perquè s’obrís un ampli debat sobre qüestions que no havien estat tractades amb la profunditat que calia, a causa de la concentració d’esforços en la consolidació organitzativa.

La definició del model sindical, el fet nacional, l’autonomia del sindicat, etc., van ser àmpliament discutides fins arribar a conclusions satisfactòries. En culminar-se aquest procés, el 1983, Justo Domínguez va passar a ocupar la Secretaria General de la UGT de Catalunya. Amb ell continua el procés de consolidació organitzativa, però l’actuació del sindicat es desenvolupa en un nou context després de l’arribada al govern de l’Estat del PSOE.

Hi havia curiositat per saber fins on arribaria la UGT en la determinació de la seva completa autonomia en la presa de decisions en relació amb qualsevol altra organització o partit polític. Semblava difícil que, després d’haver compartit amb el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) prop de cent anys de relacions estratègiques i fins i tot organitzatives, pogués arribar a produir-se un enfrontament en l’anomenada família socialista.

L’ocasió se li va presentar al sindicat quan, després d’una etapa d’acords per a resoldre els greus problemes industrials i socials heretats, el govern del PSOE va considerar que havia de mantenir una política econòmica marcadament monetarista que pretenia retardar el repartiment social que produïa la millora de la situació econòmica generada pels sacrificis laborals. Així doncs, la UGT va creure que havia de manifestar la seva oposició i actuar en conseqüència. Aleshores va començar un procés de distanciament entre ambdues organitzacions que va culminar en la vaga general del 14 de desembre de 1988. En aquella jornada, la UGT de Catalunya va contribuir, amb tota la seva capacitat, a l’èxit de l’aturada, convençuda que la reforma laboral que pretenia implantar el govern era un atemptat inadmissible contra els drets fonamentals dels treballadors.

El seguiment massiu que va tenir la convocatòria va servir perquè el govern retirés el seu projecte de reforma laboral, i també va servir per a demostrar la capacitat mobilitzadora dels sindicats que sovint havia estat posada en dubte. Pel que fa a la UGT de Catalunya va comportar la demostració pública que les decisions que afecten el sindicat es prenen amb total llibertat pels organismes del mateix sindicat, que es pot reclamar una política socialista sense necessitat de pertànyer a un determinat partit polític i que el sindicat és una organització on poden sentir-se còmodes aquells qui no s’identifiquin ideològicament amb el socialisme, però que creuen que cal lluitar pels més dèbils o els més desprotegits.

Amb aquests objectius sindicals i socials, la UGT de Catalunya tria Josep Maria Álvarez com a secretari general la primavera del 1990. Durant el seu mandat el sindicat s’ha consolidat tant en els aspectes d’organització interna com de projecció social, en el respecte a la diversitat i s’ha aprofundit en la democràcia interna, augmentant també el protagonisme de Catalunya en el si de la Confederació de la UGT.

Així, el sindicat ha pogut desplegar nous punts d’interés i d’intervenció. El primer ha estat l’aprofundiment en el concepte de sindicat nacional de Catalunya. De ser un receptor passiu en el procés de traspàs de competències, la UGT de Catalunya ha esdevingut un agent actiu en la sol·licitud d’autogovern amb tot el que això implica en matèria fiscal, pressupostària o laboral.

La relativa prosperitat que coneix el conjunt d’Espanya ha reduït fins a límits testimonials les migracions interiors. Malgrat tot, d’altres de menys venturosos han arribat a Catalunya buscant el benestar o la seguretat que els nega el seu país d’origen. Milers de treballadors procedents d’América del sud, el Magrib o Àfrica equatorial viuen entre nosaltres, de vegades en condicions penoses al que s’afegeix l’actitud racista i violenta de petits grups marginals. La UGT de Catalunya s’ha proposat integrar aquests treballadors i les seves famílies a la societat catalana fent tot el possible perquè els seus costums i la seva llengua siguin respectats, que puguin incorporar-les a la cultura social comuna i, així, enriquir-la. Però també actua contra aquells que els ataquen, no permetent que cap acció racista o xenòfoba quedi impune.

El treball de la dona, l’atenció a la gent gran, els moviments veïnals, la formació professional dels més joves, l’habitatge, el medi ambient, els transports, la marginalitat, etc., són qüestions que s’integren en la política del sindicat, a més de defensar els interessos dels treballadors en els seus centres de treball.

La UGT de Catalunya és present en tots aquests àmbits, contribuint amb la seva capacitat i els seus mitjans a trobar solucions acceptables. Aquesta preocupació i presència ha produït un increment de la afiliació a la UGT de Catalunya i, en aquest sentit, els més de cent mil afiliats són el resultat d’aquesta acció constant per aconseguir una societat més justa i solidària.

Text: Josep Lluís Martín Ramos
Il·lustració: Pilarín Bayés
Documentació: M. Àngels Vila

EXECUTIVA NACIONAL

Comissió Executiva UGT Serveis Públics de Catalunya

Encarna Fernández

Encarna

Fernández

Secretària General

Ramón

Cebrián

President

José Luis

Fernández

Vicesecretari

Miguel Ángel Sánchez

Miguel Ángel

Sánchez

Secretari de Formació, Projectes i Recursos

Jordi

Cunillera

Secretari d’Organització

Mª Isabel

Roldán

Sec. de la RMB, Eleccions Sindicals i Afiliació

Pilar Gonzalez

Pilar

González

Secretària de Política Sindical

Ivette Barrachina

Ivette

Barrachina

Secretària d’Igualtat

Jaume Adrover

Jaume

Adrover

Secretari Serveis Socials

Inma

Vivar

Secretària Salut i Serveis Sociosanitaris

José Antonio

Fernández

Secretari Administracions Locals

Iolanda Adroher

Iolanda

Adroher

Secretària Administració Generalitat

Sílvia

Faja

Secretària Administració General de l’Estat

Rubén

Valdés

Secretari Postal

José J.

Sánchez

Secretari Serveis a la Comunitat

Cristina Martín

Cristina

Martín

Secretària Educació

SALUTACIONS

Benvingut a la UGT de Catalunya,
el teu portal sindical.

“Em complau saludar-te des de la web de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya. Una organització històrica compromesa amb els drets de tots els empleats públics de Catalunya. Un sindicat reivindicatiu, autònom i plural que lluita pel benestar social en coherència amb els valors democràtics, pilars del seu model d’acció.

Tens al teu abast una eina de comunicació actual que respon a l’aposta del sindicat d’estar més a prop dels treballadors i treballadores públics, així com de la societat en general.

Aquest instrument pot oferir-te informació immediata i global en forma de documents, serveis en línia, notícies actualitzades i diferents espais de participació on podràs realitzar les teves consultes.

La web de la FSP-UGT de Catalunya vol ser també un recurs útil i eficaç per al conjunt d’afiliats i delegats de la UGT en la seva tasca diària als diferents centres de treball. Espero que l’ús d’aquest mitjà permeti que la nostra comunicació sigui molt directa i així millorar el nostre servei i la resposta sindical.

Us convido a recórrer tots els racons d’aquest punt de trobada, compartim l’ús i la millora d’aquesta eina, que és de tots i per a tots, d’acord amb els reptes de la nostra societat i del nostre sindicat.

A la FSP-UGT de Catalunya ja ens estem preparant per al demà.

Espero la teva participació, les teves opinions i que t’apropis a la nostra organització, a la nostra comunitat…”

Atenta i cordialment: Encarna Fernandez

HISTÒRIA

Sindicat i fundació de la UGT

Al Centre Obrer de Mataró i després al Congrés del 1888 al carrer Tallers de Barcelona neix la UGT sota l’ideari socialista de gent com Pablo Iglesias, Toribio Reoyo, Salvador Ferrer, i molts d’altres dins de les dificultats que patien els obrers d’aquell segle.

La UGT al llarg de la seva història ha viscut moments molts sagnants defensant els treballadors de Catalunya i a la classe obrera, ja sigui dins de Solidaritat Obrera amb la Setmana Tràgica i la repressió posterior, a la Segona República als fets de 6 d’octubre de 1934 i sota les dictadures de Primo de Rivera i la franquista; però també ha viscut moments de creixement i implantació, moments on s’han realitzat avenços socials de cara els treballadors.

La UGT de Catalunya ha compartit amb aquest país els moments més claus de la història, com la guerra civil, la fi de la dictadura. Aquesta història és la nostra tradició, l’equipatge que heretem dels que han defensat els treballadors abans de nosaltres, aquesta història és un valor afegit perquè la UGT de Catalunya continuï sent un motor de Catalunya i referent dels treballadors.

A finals del segle XIX, Catalunya, i en particular la província de Barcelona, era la principal regió industrial de l’Estat espanyol. Per això, era lògic que fos a Catalunya on la Unió General de Treballadors fes els primers passos. L’estiu del 1887 el Centre Obrer de Mataró, dins el qual s’integraven diverses societats obreres vinculades als socialistes de la localitat i als seus simpatitzants, va proposar la convocatòria d’un «Congrés Nacional de totes les classes treballadores». Mesos més tard, es va concretar en una reunió amb representants d’arreu d’Espanya en el número 29 del carrer Tallers de Barcelona, que el seu objectiu era constituir una federació que unifiqués al màxim els esforços de les societats obreres espanyoles per fer front a la crisi econòmica que es patia en aquell moment.

Un any més tard, entre el 12 i el 14 d’agost de 1888, se celebrà el congrés proposat; la seva decisió més important va ser la fundació de la Unió General de Treballadors, un nou sindicat que naixia sota l’orientació de l’ideari socialista, al qual responien una bona part dels seus fundadors: Pablo Iglesias, Antonio García Quejido, Toribio Reoyo, Basilio Martín Rodríguez, Pere Botifoll i Salvador Ferrer, entre d’altres.

Al congrés hi van participar vint-i-cinc delegats, representants de quaranta-set societats obreres, que agrupaven prop de 5.000 afiliats, una xifra que avui dia pot semblar modesta, però que era prou important tenint en compte les condicions de l’època, gens favorables al moviment obrer.

A més d’enfrontar-se amb l’hostilitat dels patrons i de les autoritats governamentals, per assistir a les reunions els treballadors havien de superar les dificultats del viatge i les seves mancances econòmiques personals, salvades mitjançant el sacrifici comú que es feia a costa dels propis salaris, ben migrats en una època en què les organitzacions havien de conquerir encara el ple reconeixement.

Del total de societats obreres representades, trenta-una eren catalanes, fet que posa en relleu l’important pes inicial del proletariat català en el naixement de la UGT. A més, les esperances del sindicat acabat de crear eren que la seva presència a Catalunya s’incrementés tot seguit, per la qual cosa es va decidir que el primer Comitè Nacional de la UGT, presidit per Antonio García Quejido, tingués la seu a Barcelona, i que el següent congrés se celebrés a Mataró. Tanmateix, aquestes esperances no es van complir i, malgrat la bona arrencada inicial, la UGT va veure com s’estancava la seva influència entre les classes trebaIladores catalanes, alhora que es decidia traslladar la seu del Comitè Nacional a Madrid.

El «Primer de Maig» és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món. Un dels principals objectius era la reivindicació de la jornada de vuit hores. Els treballadors reclamaven una divisió justa i racional de les vint-i-quatre hores del dia: vuit per a treballar, vuit per a descansar i vuit per a poder gaudir de la vida.

A la Unió General de Treballadors li va correspondre una gran part de la responsabilitat de l’organització del primer «Primer de Maig» a Barcelona, com un acte de manifestació massiva i pacífica. El 25 d’abril de 1890 van promoure un manifest públic en el qual, a més de les vuit hores, es reclamava la prohibició del treball als menors de 14 anys, l’abolició del treball nocturn llevat de les empreses en què fos imprescindible per a mantenir el seu funcionament, la prohibició de les indústries i els sistemes de fabricació nocius per a la salut, l’establiment d’un descans setmanal ininterromput d’un dia i mig…

Aquell mateix «Primer de Maig» la celebració obrera de la jornada va començar a Barcelona amb un míting al teatre Tívoli, presidit per García Quejido. Quan va acabar aquest míting, es va organitzar tot seguit una manifestació en la qual hi van arribar a participar unes vint-i-cinc mil persones. Els manifestants van baixar Rambla avall i van arribar fins al Pla de Palau, on hi havia la seu del Govern Civil, al qual van lliurar un document amb les seves reivindicacions. Aquesta celebració del «Primer de Maig» del 1890 va ser el primer acte de masses del jove sindicat.

Deu i fins a dotze hores de treball, de dilluns a dissabte i part del diumenge, era la rutina diària d’un obrer a principis del segle XX. Després de complir amb aquest esforç esgotador i abans de caure rendit en el necessari son de cada dia, molts treballadors tenien encara prou voluntat com per dedicar les escasses hores lliures del dia a reunir-se i organitzar la lluita per a la millora de la seva condició de vida i pel reconeixement de la dignitat humana.

El 1907, la immensa majoria de les societats obreres de Barcelona van acordar entre elles un pacte de solidaritat, amb l’objectiu de plantejar les seves accions de manera coordinada. La UGT de Catalunya va ser una de les organitzacions que va fundar la Solidaritat Obrera i va animar la seva acció en els anys de la seva existència. Antoni Fabra i Ribas, militant de la UGT, va ser-ne un dels seus líders més destacats.

Sens dubte, Solidaritat Obrera va passar a la memòria histórica pels esdeveniments de l’estiu del 1909. El mes de juny, la població del Rif, una regió del nord del Marroc, es va alçar contra la dominació colonial d’Espanya i França. La guerra va ser rebutjada per les classes treballadores que eren les que patien més directament el conflicte, ja que el reclutament militar obligatori vigent a l’època permetia deslliurar-se’n a qui tingués prous diners i influències.

I contra la guerra, Solidaritat Obrera va declarar una vaga general que va començar el 26 de juliol de 1909 a Barcelona, i que aviat es va estendre a altres ciutats catalanes. Els enfrontaments amb la policia i l’exèrcit van radicalitzar la situació, i es van aixecar barricades als carrers, construïdes amb llambordes i mobles casolans.

Per una altra part, els incendis d’esglésies i convents, provocats pels elements més exaltats, en contra de l’opinió de dirigents com Fabra i Ribas, van donar una imatge dramàtica a la Barcelona d’aquells dies, batejats per la burgesia com a Setmana Trágica.

El procés a Ferrer i Guàrdia va originar una campanya de protesta a tot el món. A més, es van aplicar quatre condemnes a mort més i diversesde presó. Molts treballadors van veure’s obligats a fugir de Catalunya mentre va durar la campanya repressiva, entre ells el mateix Fabra i Ribas. La repressió i l’agreujament de les diferències entre els diversos corrents del moviment obrer, entre socialistes, anarquistes i sindicalistes revolucionaris, va acabar amb l’existència de Solidaitat Obrera com a plataforma unitària.

Tot i que d’una manera modesta, la UGT va ampliar la seva influència a començaments del segle XX, gràcies a la constant activitat d’homes com el veterà Josep Comaposada, un dels seus membres fundadors, o com el jove Joaquín Bueso, i es va renovar el dinamisme de la UGT en l’obrerisme català.

La patronal, per la seva part, va respondre a la intensificació de l’acció sindical que havia culminat en la vaga de La Canadenca el 1919, mitjançant una posició de bel·ligerància violenta davant de les organitzacions obreres. El pistolerisme i els atemptats contra els dirigents obrers o contra els patrons van substituir l’acció sindical i la participació massiva dels treballadors en les lluites.

Malgrat tot, va ser en aquells anys quan la UGT es va organitzar com a Federació Regional Catalana. Ho va fer en el seu primer congrés, l’octubre del 1920. Les seves organitzacions més importants eren les de Mataró, Barcelona, Sitges, Manlleu, Tarragona i Reus, i la influència més gran la tenia entre els treballadors del sector de les arts gràfiques i entre els de la indústria tèxtil. La UGT va arribar el 1928 a publicar un diari propi,«Justicia», òrgan de la Federació Catalana de la UGT, i portaveu dels principis socialistes.

Al mateix temps, el sindicat es va rejovenir amb la incorporació de treballadors del sector de la construcció i del transport, i amb la promoció de nous quadres com Vidal Rosell i Marià Martínez Cuenca.

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va obrir l’expectativa d’una profunda transformació democràtica de l’Estat espanyol. A Catalunya, dirigents destacats de la UGT havien participat en les activitats del moviment republicà que va acabar amb la dictadura militar de Primo de Rivera, implantada el 1923. És per això que Salvador Vidal i Rosell va formar part del primer govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià. Malgrat tot, la gran majoria de la UGT catalana no va compartir aquest compromís amb el poder polític i va optar per centrar la seva activitat en l’acció reivindicativa.

L’afiliació a la UGT va començar a créixer de forma significativa, i la primavera del 1934 ja hi havia 45.000 afiliats. Pocs mesos abans, el desembre del 1933, havien participat en la fundació de l’Aliança Obrera, una plataforma de coordinació de diferents organitzacions, tant partits com sindicats, de la classe treballadora constituïda per a fer front a l’avanç del feixisme al nostre país, estimulat pels èxits de Mussolini a Itàlia i de Hitler a Alemanya.

La por al feixisme va augmentar amb el triomf de la dreta en les eleccions legislatives del 1933. El nou govern, recolzat per grups que havien acceptat a contracor el règim republicà, va aturar les reformes socials, es va enfrontar amb les organitzacions obreres i va iniciar una política de persecució de l’autonomia de Catalunya. La resposta coincident davant d’aquesta nova situació per part de l’Aliança Obrera i del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, va culminar en els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934.

L’Aliança Obrera va convocar una vaga general i va cridar a l’aixecament popular per impedir una immediata presa del poder per part dels grups espanyols simpatitzants amb el feixisme. L’intent de rebel·lió va ser reprimit per l’exèrcit i es va produir el bombardeig de la seu del CADCI, sindicat CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i de la Indústria), la secció laboral del qual es va integrar posteriorment a la UGT.

L’experiència de la derrota de l’alçament d’octubre del 1934 va generar un desig de superar tant com fos possible les múltiples divisions que afectaven el moviment obrer i va obrir un procés unitari entre les seves diverses organitzacions. Aquest procés no va arribar a completar-se en l’àmbit dels partits polítics, ans al contrari, es van construir dos blocs antagònics, el Partit Obrer d’Unificació Marxista i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’enfrontament dels quals va esdevenir tràgic en els anys de la Guerra Civil.

En l’àmbit sindical, la UGT va esdevenir en el punt de convergència d’una bona part de les organitzacions sindicals que aspiraven a aconseguir, també en aquest terreny, la més gran unitat possible, alhora que rebutjaven el radicalisme extrem de la CNT-FAI. Així, van ingressar a la UGT la secció laboral del CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i de la Indústria), la FOSIG (Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica), la FENEC (Federació d’Ensenyants de Catalunya) o els sindicats d’oposició de Sabadell i Manresa.

Els sindicats d’oposició havien format part, anys enrere, de la CNT i la van abandonar pel seu refús al control que sobre aquest sindicat exercia la Federació Anarquista Ibèrica. Per això aquest ingrés a la UGT va tenir una transcendència especial, sobretot per l’aportació de la secció obrera del prestigiós CADCI, el local del qual va ser expropiat al finalitzar la Guerra Civil per les forces franquistes i cedit en ús amb l’arribada de la democràcia per allotjar la seu de la UGT de Catalunya. A principis de l’estiu del 1936 la UGT tenia ja 86.000 afiliats.

La sublevació militar de juliol del 1936 va esclatar tràgicament, iniciant una cruenta guerra civil que va durar tres anys. La UGT va participar activament en l’organització de la resistència contra l’alçament militar, formant part del Comitè de Milícies Antifeixistes, i des de desembre del 1936 va estar representada en el govern de la Generalitat, habitualment per mitjà de Rafael Vidiella, president de la UGT. També va estar representada en el govern central de la República de 1938, per mitjà del seu vicepresident Josep Moix.

La derrota de la República el 1939 va iniciar una etapa difícil per a la UGT. A l’interior de Catalunya la sagnant repressió que va desencadenar la dictadura del general Franco va desarticular les organitzacions obreres. Per altra part, entre els catalans exiliats, la UGT va patir un procés de dissidències internes provocades pel decantament del PSUC cap al comunisme. La primera reorganització de la UGT a l’interior va ser impulsada el 1943 per militants socialistes i del Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El final de la Segona Guerra Mundial amb la desfeta del nazisme, el 1945, va fer concebre esperances sobre la caiguda de la dictadura franquista. Això va propiciar una reactivació de les mobilitzacions obreres. El gener del 1946, la UGT i la CNT van convocar conjuntament una vaga general a Manresa, que s’estendria després a altres empreses de Terrassa, Sabadell i Barcelona.

Les esperances populars, però, es van veure frustrades i el règim franquista va poder sobreviure fins a la mort del dictador el 1975. Fent front a la persecució policial directa i al clima de por infós per la dictadura, la UGT va mantenir la seva presència com a sindicat clandestí.

A mitjan de la dècada del seixanta, la resistència antifranquista es va veure reforçada per un augment de les accions reivindicatives per part dels estudiants universitaris i dels treballadors de les grans empreses com SEAT, La Maquinista Terrestre y Marítima, Philips, Olivetti, AEG de Terrassa, Harry Walker… Això va facilitar que, a partir del 1975, en la transició cap a la democràcia, les organitzacions populars emergissin de la clandestinitat vertebrant-se ràpidament com a moviments de masses. La UGT catalana va participar en el XXX Congrés de la UGT d’Espanya, celebrat l’abril del 1976 a Madrid -el primer que tornava a tenir lloc a l’Estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil- i es va reorganitzar de forma definitiva a l’assemblea celebrada el 20 de juny a la ciutat de Terrassa, en la qual Luis Fuentes va ser-ne escollit secretari general.

La UGT de Catalunya va tornar a actuar com a pol d’atracció de militants sindicalistes, com els que integraven una bona part de la Unió Sindical Obrera de Catalunya, que el maig del 1977 van optar per reforçar la unitat del sindicalisme de tendència socialista, i es van sumar a la UGT.

La desaparició de la dictadura i l’inici de l’actual període democràtic van coincidir amb una de les més grans crisis econòmiques que ha conegut el món occidental des de la finalització de la Segona Guerra Mundial. En aquestes circumstàncies, la UGT de Catalunya va haver de combinar la tradicional estratègia dels sindicats tendent a aconseguir contínues millores en les condicions de treball per als que tenen treball, amb accions adreçades a proporcionar ocupació a centenars de milers de persones desocupades i a defensar la qualitat de vida.

No va ser una tasca senzilla, però en la memòria històrica dels treballadors, hi restava el record de la UGT com un sindicat negociador, participatiu i combatiu quan calia. Va créixer la afiliació i es va produir una expansió organitzativa a tot Catalunya.

La incorporació massiva de treballadors joves va aportar noves idees a l’ideari de la UGT de Catalunya, entre elles una més gran identificació amb el fet nacional. Per mitjà d’un procés d’assimilació progressiva dels valors culturals, socials, i lingüístics de Catalunya va reprendre la seva personalitat com a moviment social solidari, de masses, participatiu i identificat amb el país. Amb les lògiques tensions de tota organització que té voluntat de protagonisme en les relacions socials, la UGT de Catalunya ha desenvolupat la seva funció de vertebradora de les relacions laborals i també en la societat civil catalana.

La restitució dels òrgans d’autogovern de Catalunya el 1978 va ser recolzada pel sindicat, i la Conselleria de Treball de la Generalitat provisional va ser ocupada pel dirigent del sindicat, Joan Codina, que el 1981 va ser escollit president de la UGT a Catalunya.

El retorn al sistema democràtic no va suposar la devolució del patrimoni expoliat per la dictadura a les organitzacions que van defensar la legitimitat de la República, entre elles la UGT. És per aquest motiu que han hagut de ser els mateixos afiliats al sindicat els qui han aportat els recursos econòmics necessaris per al seu funcionament normal. Això no ha impedit que la UGT hagi avançat en organització, eficàcia i projecció, consolidant-se a tot Catalunya.

El 1981, una vegada acomplerts els objectius d’implantació i expansió, Luis Fuertes, va ser substituït per José Valentín Antón a la Secretaria General de la UGT de Catalunya. La seva permanència en el càrrec, encara que breu, va servir perquè s’obrís un ampli debat sobre qüestions que no havien estat tractades amb la profunditat que calia, a causa de la concentració d’esforços en la consolidació organitzativa.

La definició del model sindical, el fet nacional, l’autonomia del sindicat, etc., van ser àmpliament discutides fins arribar a conclusions satisfactòries. En culminar-se aquest procés, el 1983, Justo Domínguez va passar a ocupar la Secretaria General de la UGT de Catalunya. Amb ell continua el procés de consolidació organitzativa, però l’actuació del sindicat es desenvolupa en un nou context després de l’arribada al govern de l’Estat del PSOE.

Hi havia curiositat per saber fins on arribaria la UGT en la determinació de la seva completa autonomia en la presa de decisions en relació amb qualsevol altra organització o partit polític. Semblava difícil que, després d’haver compartit amb el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) prop de cent anys de relacions estratègiques i fins i tot organitzatives, pogués arribar a produir-se un enfrontament en l’anomenada família socialista.

L’ocasió se li va presentar al sindicat quan, després d’una etapa d’acords per a resoldre els greus problemes industrials i socials heretats, el govern del PSOE va considerar que havia de mantenir una política econòmica marcadament monetarista que pretenia retardar el repartiment social que produïa la millora de la situació econòmica generada pels sacrificis laborals. Així doncs, la UGT va creure que havia de manifestar la seva oposició i actuar en conseqüència. Aleshores va començar un procés de distanciament entre ambdues organitzacions que va culminar en la vaga general del 14 de desembre de 1988. En aquella jornada, la UGT de Catalunya va contribuir, amb tota la seva capacitat, a l’èxit de l’aturada, convençuda que la reforma laboral que pretenia implantar el govern era un atemptat inadmissible contra els drets fonamentals dels treballadors.

El seguiment massiu que va tenir la convocatòria va servir perquè el govern retirés el seu projecte de reforma laboral, i també va servir per a demostrar la capacitat mobilitzadora dels sindicats que sovint havia estat posada en dubte. Pel que fa a la UGT de Catalunya va comportar la demostració pública que les decisions que afecten el sindicat es prenen amb total llibertat pels organismes del mateix sindicat, que es pot reclamar una política socialista sense necessitat de pertànyer a un determinat partit polític i que el sindicat és una organització on poden sentir-se còmodes aquells qui no s’identifiquin ideològicament amb el socialisme, però que creuen que cal lluitar pels més dèbils o els més desprotegits.

Amb aquests objectius sindicals i socials, la UGT de Catalunya tria Josep Maria Álvarez com a secretari general la primavera del 1990. Durant el seu mandat el sindicat s’ha consolidat tant en els aspectes d’organització interna com de projecció social, en el respecte a la diversitat i s’ha aprofundit en la democràcia interna, augmentant també el protagonisme de Catalunya en el si de la Confederació de la UGT.

Així, el sindicat ha pogut desplegar nous punts d’interés i d’intervenció. El primer ha estat l’aprofundiment en el concepte de sindicat nacional de Catalunya. De ser un receptor passiu en el procés de traspàs de competències, la UGT de Catalunya ha esdevingut un agent actiu en la sol·licitud d’autogovern amb tot el que això implica en matèria fiscal, pressupostària o laboral.

La relativa prosperitat que coneix el conjunt d’Espanya ha reduït fins a límits testimonials les migracions interiors. Malgrat tot, d’altres de menys venturosos han arribat a Catalunya buscant el benestar o la seguretat que els nega el seu país d’origen. Milers de treballadors procedents d’América del sud, el Magrib o Àfrica equatorial viuen entre nosaltres, de vegades en condicions penoses al que s’afegeix l’actitud racista i violenta de petits grups marginals. La UGT de Catalunya s’ha proposat integrar aquests treballadors i les seves famílies a la societat catalana fent tot el possible perquè els seus costums i la seva llengua siguin respectats, que puguin incorporar-les a la cultura social comuna i, així, enriquir-la. Però també actua contra aquells que els ataquen, no permetent que cap acció racista o xenòfoba quedi impune.

El treball de la dona, l’atenció a la gent gran, els moviments veïnals, la formació professional dels més joves, l’habitatge, el medi ambient, els transports, la marginalitat, etc., són qüestions que s’integren en la política del sindicat, a més de defensar els interessos dels treballadors en els seus centres de treball.

La UGT de Catalunya és present en tots aquests àmbits, contribuint amb la seva capacitat i els seus mitjans a trobar solucions acceptables. Aquesta preocupació i presència ha produït un increment de la afiliació a la UGT de Catalunya i, en aquest sentit, els més de cent mil afiliats són el resultat d’aquesta acció constant per aconseguir una societat més justa i solidària.

Text: Josep Lluís Martín Ramos
Il·lustració: Pilarín Bayés
Documentació: M. Àngels Vila

EXECUTIVA NACIONAL

Comissió Executiva UGT Serveis Públics de Catalunya

Encarna Fernández

Encarna

Fernández

Secretària General

Ramón

Cebrián

President

José Luis

Fernández

Vicesecretari

Miguel Ángel Sánchez

Miguel Ángel

Sánchez

Secretari de Formació, Projectes i Recursos

Jordi

Cunillera

Secretari d’Organització

Mª Isabel

Roldán

Sec. de la RMB, Eleccions Sindicals i Afiliació

Pilar Gonzalez

Pilar

González

Secretària de Política Sindical

Ivette Barrachina

Ivette

Barrachina

Secretària d’Igualtat

Jaume Adrover

Jaume

Adrover

Secretari Serveis Socials

Inma

Vivar

Secretària Salut i Serveis Sociosanitaris

José Antonio

Fernández

Secretari Administracions Locals

Iolanda Adroher

Iolanda

Adroher

Secretària Administració Generalitat

Sílvia

Faja

Secretària Administració General de l’Estat

Rubén

Valdés

Secretari Postal

José J.

Sánchez

Secretari Serveis a la Comunitat

Cristina Martín

Cristina

Martín

Secretària Educació

Afilia’t amb nosaltres!

Descobreix totes les avantatges de formar part de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya

Afilia’t amb nosaltres!

Descobreix tots els avantatges de formar part de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya, assessorament laboral, serveis jurídics, informació, formació, descomptes i molt més.

Afilia’t amb nosaltres!

Descobreix tots els avantatges de formar part de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya, assessorament laboral, serveis jurídics, informació, formació, descomptes i molt més.